L’error del testicle

This post is also available in: English, Spanish

Testicles

Evolución és la última obra de l’etòleg britànic Richard Dawkins, ben conegut per obres com El gen egoísta o El relojero ciego i convertit en un autor de best sellers amb el seu penúltim llibre: El espejismo de Dios. El que ara arriba a les llibreries és un text amb un doble objectiu: divulgar la validesa de l’evolució, defensada en aquest cas com un fet, per salvar l’ambigüitat de la paraula “teoria”, i servir d’argumentari enfront dels creacionistes radicals i fins i tot contra els defensors del disseny inteligent. Comença amb una simulació que mostra clarament la gràcia que farien els creacionistes si no tinguessin darrera poders més que evolucionats. Per això, imagina un professor de llengua i cultura llatina a qui els seus alumnes qüestionen que el que ell ensenya correspongui a una veritat històrica. En realitat, diuen, el món es va crear fa una estona i la tesi que Cèsar va existir no deixa de ser una opinió seva, tan vàlida o invàlida com qualsevol altra. Combatre aquesta ignorància seria una tasca ben dura, però és la que han d’enfrontar, recorda Dawkins, alguns professor de biologia. A pàgines posteriors, senyalarà alguns dissenys que tenen poc o res d’inteligents. Un d’ells, la connexió dels testicles amb el penis (veure el gràfic adjunt, agafat del propi llibre de Dawkins), però encara n’hi ha més. L’explicació és més etiològica que de disseny, apunta, segurament en va pels seus enemics.

Hi ha un apèndix que mostra els resultats d’algunes enquestes sobre el coneixement de l’evolució a Europa. Espanya quede relativament bé: el 73% hi creu. A Turquia només ho fa el 27% i a la catòlica Polònia, el 59%. Dawkins ha escrit aquest llibre en part perquè és un optimista que creu en l’argumentació científica i en part, probablement, perquè està aterrat per la pujada del creacionisme. El que resulta més xocant és que les crítiques a l’evolució com a “mera teoria” s’han alimentat de les crítiques al cientificisme nascudes d’una certa part de l’esquerra, liderada per Paul Feyerabend. L’objectiu de Feyerabend era lloable; la seva utilització pel fanatisme religiós -capaç, com mostra Dawkins, de negar l’evidència- ha resultat escandalós. Recordem que Bertrand Russell ja va cridar l’atenció davant d’alguns comportaments humans i va mantenir que ha calgut més tinta per convèncer a les dones del part sense dolor que la que hagués calgut pel contrari. I és que, com deia Manuel Vázquez Montalbán, si no fos pels progressistes, els conservadors encara anirien amb un anell al nas. Per cert, algunes persones encara el porten per -diuen- progressisme.

Richard Dawkins. Evolución. El mayor espectáculo sobre la tierra. Traducció de Jesús Fabregat. Espasa. Madrid, 2010. 430 páginas.

Share and Enjoy:
  • Digg
  • del.icio.us
  • Facebook
  • Yahoo! Buzz
  • Twitter
  • Google Bookmarks
  • Bitacoras.com
  • Google Buzz
  • Meneame
  • Reddit
  • RSS

Leave a Reply

You can use these HTML tags

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>