Què és l’humor? Per Eduardo Angulo

This post is also available in: English, Spanish

Ens riem per moltes coses, fins i tot per algunes que no tenen cap gràcia. Ja amb aquesta primera frase hem plantejat diverses qüestions importants per tractar si parlem del riure: hi ha més d’un tipus de riure, i he de buscar el més primari si volem entendre què és aquest curiós soroll que emetem de vegades; i, en segon lloc, riem, encara que no sempre, quan alguna cosa ens fa gràcia, és a dir que el fet de riure i el sentit de l’humor estan relacionats d’alguna manera.

Comencem pel riure. Primer, intentem esbrinar si som la única espècie que riu. Si alguna altra espècie ho fa, he de buscar-la entre els grans simis, els nostres parents més propers. Si se’ls fan pessigolles, ximpanzés, orangutans i goril·les emeten sons (qui no recorda les riallades de la Xita a les pel·lícules de Tarzan) que, mitjançant sofisticats estudis acústics, s’ha demostrat que són similars al nostre riure i que, a més a més, hi ha una relació filogenètica entre totes elles, inclosa la de la nostra espècie.

Per tant, no som els únics que riem. Potser delimitant quan i per què riuen els grans simis podem plantejar alguna hipòtesi sobre la seva eficàcia i utilitat des d’un punt de vista evolutiu. Està clar que riure té alguns inconvenients: destreu d’objectius importants i és un soroll escandalós que atreu els depredadors. Tot i això, si totes aquestes espècies riuen, ha de tenir algun avantatge: transmet emocions positives, és contagiosa i crea vincles socials profunds dins del grup, i allibera de l’estrès ajudant al descans i la relaxació als escassos moments segurs i sense gana que es donen a l’atzarosa vida dels simis.

Aquest seria el riure més antic, el riure bàsic. Després, la nostra espècia ha fet servir el riure, gairebé inconscientment, per tranquil·litzar els nostres veïns amb riures i somriures al nostre tracte quotidià. O, també, hem inventat el que a vegades s’anomena “el cantó fosc” del riure amb l’humor negre i ens riem de “gràcies” que, de fet, no ens fan cap gràcia. En definitiva, a la nostra espècie no es coneix cap cultura sense riure tot i que, a nivell individual, la varietat de comportaments sigui immensa i tots coneguem a persones que riuen més aviat poc.

És evident la relació entre riure i l’humor i, per cert, tampoc no es coneixen cultures sense sentit de l’humor. Sembla que el contingut essencial del procés humorístic és la sorpresa, allò inesperat, la incongruència, la inverossimilitud, la incorrecció,… Saber l’origen de l’humor i els seus avantatges evolutius són qüestions molt controvertides. En general, si riure és beneficial i l’humor provoca riure, els avantatges d’un són també els de l’alter. D’altra banda, el component sorprenent de l’humor que hem comentat abans, en provocar relaciones inesperades, fomenta la creativitat i, per tant i tot i que ens posem seriosos quan tractem aquests temes, les novetats en art, tecnologia, ciència o, simplement, formes de viure. Crec que l’humor i la cultura són, o han de ser, inseparables. Per exemple, el sentit de l’humor al mascle de la nostre espècie, és a dir, a l’home, ha resultat ser una component important per a la recerca de parella, al sexe i al conseqüent èxit reproductiu.

Tornem a l’humor i el seu enigmàtic origen. Segurament al seu origen aquest element de sorpresa va jugar un paper essencial. No se m’acut una forma millor d’explicar-ho que explicant una història, més aviat un conte. Imaginem un antic (fa més o menys dos milions d’anys) grup d’avantpassats, encara entre mico i Homo. Estan descansant, estirats sobre la gespa de la sabana, fa calor, han menjat bé i estan relaxats, però sempre algun d’ells vigila al voltant per si de cas. El guardià entre la gespa creu que ha vist un lleó (o el seu equivalent depredador en aquella època i lloc) i deixa anar el seu crit d’alarma. Tots desperten, donen un bot i es preparen per fugir. Llavors, el guardià s’adona que no hi ha lleó, s’ha equivocat, potser el moviment de les herbes amb la suau brisa l’ha confós. Per tranquil·litzar la tropa, deixa anar una riallada, tots riuen, es tranquil·litzen i tornen a descansar i a fer la migdiada.

Potser passen uns milers d’anys. En una situació semblant, el guardià també s’adorm i somia que s’apropa un lleó: sense adonar-se’n deixa anar el crit d’alarma, tots desperten d’un bot i ell també i, de nou per calmar el grup, deixa anar una riallada i pensa, potser, que és una mica tòtil.

Passen alguns milers d’anys més. I el guardià, que els veu a tots tranquil·lament fent la migdiada a la gespa, pensa que els donarà un ensurt i, sense lleó ni perill a la vista, deixa anar el crit d’alarma. Tots desperten i, tot seguit, el guardià esclata en una riallada, no només per calmar-los sinó també per riure’s d’ells per l’ensurt. Tots riuen, perquè riure és contagiós, el calmen i tornen a fer la migdiada. I el guardià no és conscient que ha “inventat” l’humor.

Es preguntaran si això va succeir d’aquesta manera. La veritat és que no ho ser, però podria haver-ho fet.

Més articles d’aquest autor.

Share and Enjoy:
  • Digg
  • del.icio.us
  • Facebook
  • Yahoo! Buzz
  • Twitter
  • Google Bookmarks
  • Bitacoras.com
  • Google Buzz
  • Meneame
  • Reddit
  • RSS

Leave a Reply

You can use these HTML tags

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>